La millor diada de la història dels castells podria ser títol, entradeta i cos d’aquesta anàlisi de la diada de Tots Sants. Però, al mateix temps, seria un resum incomplet i injust d’una actuació amb molts altres punts d’interès, amb quatre colles rendint d’altes prestacions al cent per cent del seu potencial:

O
’bsessió pel triomf. Guanyar s’ha convertit en el leitmotiv dels Castellers de Vilafranca. Guanyar sempre. Contra les altres colles. Contra ells mateixos. Cada temporada i en qualsevol diada. La competitivitat castellera portada fins a l’extrem. Per a alguns pot ser una filosofia qüestionable, però amb els resultats a la mà és innegable que no els ha anat malament durant prop de 20 anys. I quan la Vella i els Minyons de Terrassa amenacen amb un lideratge compartit es treuen del barret la millor actuació de tots els temps. L’excel·lència dins de l’excel·lència en el moment més oportú.

Vencent els condicionants. La caiguda del 4 de 9 amb folre i l’agulla a Sitges, la renúncia al globus sonda del pilar de 9 apuntalat, la rumorologia sobre el nou equip tècnic i directiu, la proximitat del viatge a la Xina… En un temps en què els aspectes mentals semblen tenir cada vegada més pes en això dels castellers, els verds han sabut sobreposar-se brillantment a un context poc propici. Per Sant Fèlix es va dir que no havien pogut superar la pressió. Ahir les colles acompanyants jugaven a una altra lliga, però en l’enfrontament contra ells mateixos van vèncer sense misericòrdia.

Una torre de porcellana. Que difícil és el 2 de 8 sense folre! Tots els components del pòquer prodigiós són complicadíssims, però amb l’execució de la torre els verds van reiterar la seva classe. La cura extrema en la passada de la canalla, l’esforç dels terços per evitar una obertura excessiva, la força sense límits dels segons, amb un Carles Mata obligat a aixecar moltíssim els braços a causa de la diferència d’alçada… Completar aquest castell té un mèrit enorme, recuperar-lo dos anys després, encara més.

Relat inesperat. En Gerard Recasens parlava l’altre dia de la importància del “fil narratiu” a l’hora de valorar la temporada de la Joves de Valls. El relat com a element tècnic. Inventar-se una història per explicar una altra història. Durant molts anys els Capgrossos de Mataró van tenir un relat claríssim, el de la colla novella de l’extraradi casteller que cremava etapes a ritme vertiginós sense renunciar a la perfecció. Les últimes temporades, però, els del Maresme oferien un relat desconcertant, alternant temptatives (algunes reeixides) de gamma extra amb caigudes estranyes, en un conjunt que transmetia un rumb confús, allunyat de l’ortodòxia habitual dels blaus. L’actuació vilafranquina dels blaus esquinça qualsevol lògica narrativa i ens apropa al terreny de l’autosuperació. Els lesionats acumulats al llarg de la temporada no han aconseguit anular el gran treball de base. La foto de Tots Sants dels Capgrossos és la del primer p de 8 fm, però en el fons la recuperació del 5 de 8 és tant o més important. L’assaig val més que qualsevol relat possible.

Hereus del mètode. Els Castellers de Sants són, en certa manera, els hereus d’aquells Capgrossos de Xevi Castellví. Lògics, metòdics i gairebé infal·libles. Sense estridències però altament resolutius. Fent fàcil allò difícil. Tothom sembla tenir l’alçada i el pes justos per al seu lloc, en un engranatge fet a mida. La pèrdua del pilar i la tardança amb el 5 de 8 no els ha impedit revalidar un triplet de nou pisos fantàstic. La capacitat de desmuntar el primer 2 de 9 fm amb dosos col·locats i tornar-hi uns minuts després encara amb més determinació és l’enèsima prova que els de Sants no en tenen prou consolidant-se com la millor colla de la ciutat de Barcelona.

Descarregat, per fi. Els Xiquets vam poder tornar a descarregar el 2 de 9 fm i reviure l’esclat d’aquell Sant Magí gloriós de l’any passat. Santa Tecla va ser apoteòsica, però descarregar el gamma extra aporta la tranquil·litat de la feina ben feta i completa. La cosa s’havia convertit en una mena d’obsessió, amb el conseqüent recanvi constant de peces a la cerca de la fórmula màgica. L’aposta per uns terços més baixos amb l’objectiu de fermar millor els quarts sembla que va donar resultat. Els matalassers no només teníem un compte pendent amb la torre emmanillada, sinó amb la mateixa plaça de la Vila on havíem començat a temptejar la gamma extra.

Tercera ronda, quart mil·lenni. Després de les abraçades, Iker Jiménez va sobrevolar la pinya matalassera. O el mític José Vélez d’Alfons Arús. Només així s’entén el defalliment a partir de la tercera ronda, amb caigudes esotèriques i intents desmuntats prematurs. Passa que alguns no creiem en els fenòmens paranormals i la mala sort moltes vegades només serveix per emmascarar altres mancances. El pitjor no van ser les llenyes, sinó la frustració de no poder enfrontar-se amb allò que ens havíem guanyat al pati. Estrany epígraf de la millor temporada dels Xiquets per repertori, ambició i grans castells.

Foto: Facebook dels Castellers de Vilafranca.