La veu de la colla Vella
La gent de la revista de la Colla Vella em va demanar un article sobre la seva temporada 2016.
Amb molt de gust i molt honrat, això és el que vaig escriure i ha sortit en el número 129 de “La veu de la Colla Vella”

Sant Isidre per Sant Joan
El 14 de maig del 2016 sortint de la Plaça de l’Oli en acabar l’actuació de Sant Isidre em trobo amb l’amiga Raquel Sans i li dic: “aquests guanyaran el concurs”. La Raquel, que quan cal ser objectiva ho és assenteix amb el cap, reconeixent de mala gana, lògicament, que si a aquelles alçades de l’any la Colla Vella era capaç de fer aquella actuació i de la manera que l’havia fet, podria arribar a les setmanes on els castells es juguen les garrofes amb possibilitats de tot!

Uns dies després vaig fer cap al Figarot per una presentació i en el decurs de la conversa li vaig dir el mateix al Toni Bach respecte al que havia vist a Valls uns dies abans. De seguir la Vella així ja no arribarien sent els únics i indiscutibles favorits tal i com ha passat en els últims anys. Que anés amb compte que la Vella els podria guanyar el concurs. Evidentment que no l’ha guanyat, però el concepte al que ens referíem era que de seguir en aquella línia, la Vella arribaria a l’octubre amb totes les possibilitats de guanyar-lo, com així va ser.

Quan un ja fa anys que va pel món dels castells, valora molt les sensacions que deixa una colla o uns castells. Un intenta intuir l’evolució que pot tenir un castell, en funció de les alçades de la temporada en què es fa. Aquí hi entren molts paràmetres tècnics, tàctics, socials… molts petits detalls, però que tots sumats acaben permetent que una colla arribi al moment clau de la temporada amb tots les possibilitats de triomfar.

La tripleta aquella del maig feta sense cap mena de problema, amb una confiança i seguretat admirable (sobretot al maig eh!) amb tot un conjunt de canvis, relleus, modificacions en les estructures habituals de la colla, afegit a la possibilitat que té la colla per superar-se en els moments claus de l’any, em feien pensar que si res es torçava la Vella podria tornar a ser aquell tro de l’any 2000. Els paral·lelismes em semblaven evidents tot i haver passat ja molts anys i encara que ara els castells vivim una altra època diferent, tenia les mateixes sensacions que aquell estiu de fa setze anys.

A l’hora de la veritat, el gran any de la Vella no s’ha materialitzat amb el triomf però em semblaria una absurditat poc raonada que l’èxit sols es basés en aixecar o no la copa. Els castells encara que de vegades no ho sembli, són més que això. Les satisfaccions després de les grans actuacions, aquests records que deixen petjada en el nostre cor casteller, estan per damunt d’això. Perquè penso: si la Vella hagués guanyat el concurs però no hagués fet el Sant Joan que va fer, el Firagost, La Bisbal, El Catllar, o el primer diumenge, o la Sta. Úrsula (inoblidable!) que va fer… amb aquest global de temporada estaria a hores d’ara més contenta, si enlloc d’això hagués guanyat el concurs? Desconec el pensament i el sentiment intern dels castellers de la Vella, però jo com afeccionat no tinc cap dubte que l’èxit del 2016 de la Vella està per sobre del resultat final del concurs.

Tècnicament hi ha diversos factors en els quals em fixo per entendre l’evolució d’una colla. Evidentment que pujar el nivell mig facilita el camí per sovintejar reptes encara més superiors. És a dir, la Vella fent tants castells extres (o superiors al 3 de 9f com us agrada més dir) a les actuacions abans anomenades, permet que els castellers adquireixin un nivell superior en tots els àmbits i en tots els pisos. Això es nota a l’hora d’afrontar els castells de 10 amb una major qualitat tècnica dels castellers. Evidentment per sota també hi ha repercussions, perquè al dominar amb molta facilitat el 4 de 9fa. per exemple, permet que en el 4 de 9f hi pugui entrar molts més gent no tant habitual, fent alhora que aquests castellers estiguin molt més ben preparats quan per determinades urgències han d’entrar en l’alineació d’un castell de 10 o el sense folre, pel que a priori no s’hi comptava. I això que no deixa de ser una teoria, a la Vella heu demostrat com portar-ho a la practica i amb èxit!

Evidentment tenir tots aquests recursos permet al cap de colla poder prendre decisions des del punt de vista tècnic única i exclusivament, sense haver de fer malabarismes per equilibrar els egos personals, que acaben perjudicant la solidesa dels castells i a més llarg termini de la colla també. Tot passa per l’assaig i si a més li sumem el talent innat que teniu a Valls, els resultats arriben.

Pel fa al cos a cos viscut amb els Castellers de Vilafranca, m’ha encantat la manera com s’ha portat tota aquesta lluita. Aquesta lluita psicològica viscuda als mitjans de comunicació i a les xarxes em sembla sensacional. Sobretot si es manté amb la correcció general com la que hem vist aquest 2016. Aquesta rivalitat és la vida, és una de les essències dels castells i que enguany hem gaudit en el seu màxim esplendor. Això i així són els castells. A més, penso que a Valls això ho gaudiu i ho sabeu fer com ningú. Bé, els verds en això també estan a bon nivell eh, però venint per darrera és molt més fàcil posar nerviós al que va al davant que no pas que el de davant posi nerviós al perseguidor.

Vist el que s’ha vist aquest passat 2016, en el cas de la Vella podríeu canviar aquest lema vallenc de que “per Sant Joan tot comença”, perquè per vosaltres, us va començar tot per Sant Isidre.