Ja han passat uns dies des de Sant Magí. Encara estabornit per l’assoliment del 2 de 9fm i potser també pel chartreusse consumit, no he estat capaç de fer una crònica amb les emocions viscudes. A més, en cap cas hagués pogut aportar res de nou, i per suposat de millor, que el que va escriure l’amic Jordi Suriñach aquí mateix, i el Joan Sala en el festadirecte.cat. Articles ambdós que subscric i recomano plenament.
Com ja sabeu sempre m’agrada més parlar de detalls tècnics dels castells, i en aquest cas, havent-nos estrenat en aquest tipus de castell, intentaré explicar les meves sensacions tècniques al respecte.

El concepte de donar pit.

F
ent el 2 de 9fm, he notat que s’ha esvaït aquest concepte tan tòpic del donar pit en determinades posicions. Evidentment que a la pinya cal donar pit, i molt. Els soferts herois anònims que toquen de peus a terra necessiten tot el recolzament de pit possible, per tant, en la pinya aquest concepte sí que no canvia gens.

Al folre sí però no, depèn, de vegades…m’explico.

Al folre hi havia un nucli dur, el primer cordó que deia el capità. Aquest estava format a més de pels segons, homes de darrere, crosses i agulla, pel segon home del darrere i pels tres homes que anaven al lateral i que portaven les crosses. El que seria el primer dau, que portava un peu de crossa en cada espatlla, i el primer lateral, que portava sols el peu exterior de les crosses. Aquest primer cordó, format per castellers que han pujat als troncs dels castells, alguns més, alguns menys, i alguns molt, era important que fossin homes acostumats a això de portar pes a sobre.

Aquest primer cordó, format per castellers que han pujat als troncs dels castells, alguns més, alguns menys, i alguns molt, era important que fossin homes acostumats a això de portar pes a sobre.
Sobretot l’home que anava al dau, que en l’espatlla dreta portava un peu esquerre, i a l’espatlla esquerra un peu dret, amb la duresa que comporta aquesta situació antinatural. Bé, un cop aquest nucli s’havia acomodat en la ubicació correcta, sí que havia d’estar prou compacte perquè els segons estiguessin ben falcats, i en conseqüència els terços trobessin una base prou sòlida sota d’ells.

Darrera d’ells hi anava tota la tropa del folre, i aquí és on ja constato més diferències respecte als castells que havíem fet fins ara. Aquests homes que porten les mans de les manilles al damunt no tenien gairebé contacte de pit entre ells. Intentaven agafar amb els braços prou amunt, res de tenir les mans a baix i recolzar el pit com sí que es fa en una pinya de castell amb folre, sinó que agafaven les espatlles per sota les aixelles del company que tenien al davant, o li agafaven la camisa que ajudava a mantenir el company del davant dret, i així també mantenir la distància per no abocar-s’hi, o s’agafaven per l’espatlla amb el del costat talment com dos col·legues quan vénen de marxa més o menys perjudicats, o simplement com podien i/o estaven còmodes per mantenir la verticalitat.

Al menys en una colla com la nostra amb cap experiència en castells amb manilles teníem clar que si al folre es necessitava pit, no anàvem bé.
En definitiva, que l’objectiu era no abocar-se de pit cap a aquest primer cordó anteriorment explicat. Del contrari, sols que un costat fes una lleugera força de més que l’altre, el desequilibri que es generaria seria pràcticament irrecuperable. Llavors, per evitar aquests desajustaments, la consigna era no apretar, que cadascú s’aguantés per ell, i deixar lliure de força exterior aquest primer cordó.

En aquest segon cordó o resta del folre que majoritàriament portava les mans de les manilles al damunt, tampoc s’apretaven entre ells. És a dir, entre l’home que portava les crosses i el que portava el primer dau de les manilles hi havia una distància considerable, potser de gairebé dos pams. Igualment passava entre aquest que portava el primer dau de manilles respecte al que portava el segon dau, en que també estaven prou separats sense donar-se pit entre ells.

El mateix es produïa en els laterals i en bona part també en les rengles de primeres mans, tot i que potser menys accentuat. La qüestió és que sols es donés pit en cas que fos extremadament necessari. Cadascú s’havia d’aguantar per ell amb el que portava a sobre. Tinc la sensació que si en el folre, en el nucli sobretot, s’ha de demanar pit intensament, el castell té els segons comptats. Al menys en una colla com la nostra amb cap experiència en castells amb manilles teníem clar que si al folre es necessitava pit, no anàvem bé.

Aquest concepte, que provoca que visualment es vegin espais entre la gent del folre, i que pot semblar poc ortodox, em sembla una de les claus per tenir un segon pis estable i eficient. A més de tot això, sobretot, molta calma, molta tranquil·litat, i als problemes, solucions, res de crits nerviosos… sols treball, calma i solucions ràpides i efectives.DSC00783

I a les manilles?

A les manilles més o menys igual. Al haver-hi aquestes distàncies al folre, els daus de les manilles queden molt més lluny dels terços que no pas en un 2 de 8f. Ara bé, en afegir-hi un segon pis, es guanya en alçada dues vegades respecte el castell, i per tant s’arriba bastant més amunt que en el de 8. Diria que una cosa compensa l’altra. La consigna era molt similar a la del folre, i és que sols es donava pit en cas de necessitat. El nucli de terç, crosses i home del darrere formaven un equip que havien d’aguantar-se per ells mateixos sense comptar d’entrada amb el recolzament de pit de les mans. Aquestes ja tenien prou feina per aguantar els quarts. En el cas dels laterals amb un sol casteller, en comptes de dos com s’acostuma a fer el 2 de 8f, la premissa també era la d’intentar no moure els peus de sobre l’home estipulat per l’ocasió. Així doncs, no podia haver-hi desplaçaments ni moviments de peus com de vegades si es fa en el 2 de 8f si el castell ho requereix.

Aquest concepte tant casteller de donar pit, deixem-lo romànticament aparcat si la tècnica castellera ens ho demana. Crec que entendre això, i sobretot saber aplicar-ho bé, és el que ens ha portat a l’èxit en aquest castell, al menys en l’apartat més tècnic de pinya, folre i manilles.

Als del tronc.

Pel que fa al tronc del castell, els que penso que han de validar el castell i que alhora també són els que noten més la diferència respecte a un 2 de 8f són els quarts. Ells són els que noten directament la lleugeresa de les manilles i els que pateixen més durant la pujada. Les manilles encara no tenen el pes suficient per estabilitzar-se, encara hi ha gent del tronc pujant per les rengles de primeres i aquests moviments es noten, i per tant tenen una pujada en que no acaben d’estar còmodes (si és que en algun moment es pot estar còmode) fins que la canalla ja és ben amunt, i llavors ja se’ls gira un altre tipus de feina. A partir d’aquí, resistència i coratge.
DSC00780
Pel que fa a la resta del tronc, si aquests quarts estan més o menys estables, de quints en amunt els queda fer un 2 de 8f, un pis més amunt, i lògicament més inestable per sota. I sobretot ganes, moltes ganes de fer un castell incòmode d’inici, però que si per alguna cosa se n’hi diu que és de gamma extra és precisament per coses com aquestes. No hi ha treva, no hi ha descans, no hi ha relaxació, no hi ha dubtes… sols hi ha ganes, moltes, de fer-lo.

Als herois

La canalla. Simplement valents i genials. Tots, eh! Facin el castell que facin, però aquests encara una mica més. Acabaria els adjectius. Gràcies, nens!

El sentiment hi juga, i molt.
Ara bé, a tot això s’hi ha d’afegir la part emocional. Com que suposo que aquí ja hi ha moltes històries i sentiments particulars, personals, de colla, etc…. no acabaríem mai. Ara bé, tota aquesta part més emotiva del tema és ben necessària, i si el cap de colla sap com vehicular aquests sentiments i que la colla vagi unida a aconseguir aquest repte, l’èxit s’esdevé amb més facilitat.
Sols un petit tastet d’aquesta part, i us copio unes paraules que va penjar en el seu Facebook el veterà casteller Francesc Budesca, el dia abans de Sant Magí, on reflectia molt bé aquesta part de sentiment de la gent que forma la pinya del 2 de 9fm abans de fer-lo.
“Per què m’agrada el dos de nou? per la col·lectivitat que es necessita per realitzar aquest castell. Més que mai, depenem uns dels altres. Per la confiança cega amb els companys, absolutament necessària. Donarem tot i molt més. I per la solidaritat, ni em deixaran ni deixaré defallir a un company. Perquè tots som un, i un el farem tots. Visca el xiquets de Tarragona!”

Fotos de Paula Arbeloa.