Aquest passat diumenge després de fer el 3 rondes anava reflexionant sobre el que havíem parlat. Amb els companys Josep Almirall i David Prats, i amb qui sempre és un plaer parlar-ne, el Lluís Feliu, havíem especulat sobre què i quins castells podríem veure els propers dies per les colles més grans. Fèiem anar els castells de 10, els castells sense folre, les manilles i d’altres castellots com si fossin bolets d’aquí cap allà. Per un moment em vaig ruboritzar per aquesta facilitat amb que els fèiem anar, però el cert és que les colles amb possibles ens han donat motius perquè en parlem d’aquesta manera.

Anys enrere potser seria una frivolitat parlar-ne amb aquesta alegria, però veient el que hem vist aquest 2016, les colles ens han donat arguments per parlar-ne així. El que fa just un any era una cosa excepcional, enguany s’ha convertit en un objectiu assolit cada cop que se l’han proposat. Fins i tot i mirant la part romàntica de la qüestió, que amb el que ha costat veure dominar el castell de 10 o el 4 sense folre, o el castell amb agulla…ara els puguem veure diverses vegades al llarg del mes d’agost, li treu part de l’encant d’allò que ha costat tant.

Entrem en una era, en una dimensió tant gran i de tanta qualitat respecte al que teníem fins fa ben poc, que cal fer un esforç per no perdre la perspectiva de la dificultat que tenen aquests castells. Per si sols són complicats, com també ho és que una colla faci correctament tot el camí per poder-los assolir. Són molts els factors que hi influeixen i que una colla aconsegueixi la coordinació a tots els nivells per superar-se és de gran mèrit.

Dit això, crec que els afeccionats que els gaudim cal que siguem també respectuosos a les places tant amb les colles, com amb la història de cada plaça o diada. És necessari que es reconeguin els castells d’acord a la dificultat que tenen. És clar que el públic sempre és sobirà per fer i el que vulgui, però en la cultura popular com són els castells, la cosa la fa tothom, artistes/castellers i públic, que a més hi pot participar. Per tant, admiració i respecte i no solament al concurs.

Foto: Ildefonso Cuesta