IMG_0022[1]

E
ls castells són cosa d’homes i dones. Prou que ho sabem les castelleres que hem nascut a la zona tradicional i que hem vist com les nostres colles s’han transformat, en bona part gràcies a l’entrada massiva de dones, en els darrers 30 anys.

Encara recordo com a mitjans dels anys 90 una servidora –força més joveneta aleshores- i un parell de boges pels castells més, ens emprenyàvem com a mones cada vegada que ens deixaven a terra amb l’argument que calia “assegurar l’estructura”. Després de picar molta pedra i de ser molt insistents, havíem aconseguit que ens deixessin fer de crosses al folre. Fer-ho a l’assaig no generava cap problema, sinó més aviat al contrari; però a plaça…Ja eren figues d’un altre paner. La nostra colla, com la majoria de colles de la zona tradicional, no hi estava acostumada i van fer falta uns quants anys, i per què no dir-ho unes quantes llàgrimes, per poder “normalitzar” aquesta situació. Suposo que en altres llocs el camí no va fer tanta pujada.
Quasi dues dècades després, veig amb cert orgull com els castells s’han feminitzat també del Penedès en avall. Cada cop hi ha menys tabús i menys necessitat “d’assegurar” estructures amb força masculina. El gènere ja no és un condicionant casteller. La força, l’equilibri, la capacitat de patiment, la dedicació i hores d’assaig, pesen cada cop més. Quina sort! Però com en la societat, les dones encara tenim espais per conquerir, com el de la tècnica –més enllà dels equips de canalla- o l’opinió castellera. Perquè sí, aquests continuen sent espais “d’hòmens”, que diríem al meu poble.

40 anys de les primeres Jornades Feministes

Després d’aquest al•legat feminista -els qui m’he llegit algun cop ja sabeu que sóc persistent en el tema- em pregunto què hi ha dolent en els castells de dones? Aquests dies que estem mobilitzant les fèmines del món casteller per participar al 40 aniversari de les Jornades Feministes de Barcelona, he tornat a sentir comentaris, en contra dels castells de dones i francament no els entenc.
IMG_0025[1]
Fer castells de dones de manera simbòlica, de manera divertida de manera “extraordinària” no és només una forma de fer visible un triomf de les dones, de la societat i del món casteller, sinó també una manera de recordar que encara hi ha feina a fer per aconseguir la plena normalització.
Aquest dijous una seixantena de dones vam passar una estona extraordinària i en 90 minuts vam tenir temps de conèixer-nos, d’organitzar-nos i de fer tres castells de sis i dos pilars de quatre. Tot plegat amb la motivació de fer coses que en els castells “convencionals” -que evidentment són els que ens apassionen- no tenim oportunitat de fer. Per una qüestió física, difícilment podré ocupar posicions que, com jo, ahir moltes noies vam descobrir.
Quin mal hi ha en passar-nos-ho bé un dia? Com quan per festa major la canalla d’una colla fa castells; no hi ha res de dolent en això, oi? O quan els pericos es van unir per inaugurar el camp de l’Espanyol, o quan els universitaris fan castells… Per què generen aquest rebuig els castells de dones? M’ho expliques, Crespo?